Selva Negra (I)

País d'ondulacions suaus. Turons i muntanyes clapejades de verd i arbres altíssims; cases amb les teulades que poden
tocar terra amb balcons i finestres florits. Sol i núvols,  núvols i sol,  amb ruixats de tarda. Això és l'entrada a la Selva Negra.
Camins i itineraris per a tots els gustos; a cada racó una pista ben delimitada.  La majoria de gent amb bicicleta tot i que també molta a peu: famílies,  parelles, gent gran, grups de jovent i persones individuals.
Passar per entremig d'aquests boscos, segons com, impressiona una mica. Faigs enormes que a contrallum ofereixen un color de verd resplendent que contrasta amb el verd més fosc dels avets i els pins negres. El sotabosc generós i exuberant: fulles grandioses com les de la pota cavall, que supera el meu peu;   falgueres ufanoses i flors que són la delícia d'abelles i papallones. 

Troncs caiguts i corcats per la humitat, grossos, plens de verdet i bolets de soca. De tant en tant, algun rierol, pocs,  i algun llac però no gaires. La Selva Negra guarda la humitat de les pluges, no tant de l'aigua del subsòl. I el silenci. El que et corprèn més,  és el silenci dels boscos, amb algun cant d'ocell. 

I, sobretot,  el silenci de la gent. Parlen fluix, fluixet, entre murmuris,  cosa que a mi no em va gaire bé. No se'ls sent quasi.
Turisme en aquestes dates poc: algun suís,  algun francès,  i alemanys; alemanys i tot en alemany.
Primeres impressions d'una zona que no et deixa indiferent.

Sort que no els puc entendre quan se'm dirigeixen i amb un "I don't understand" ho puc donar per acabat perquè,  em seria difícil seguir una conversa amb un to agradable per la meva oïda.  Tot és silenci? No!  Els nens, no. Els nens i nenes són iguals a tot arreu: xerren pels descosits, pregunten amb obsessió,  juguen cridant i fan rebequeries.